La política hidràulica del Regeneracionisme

Vaig escriure aquest article per encàrrec a finals de 2014.

LA POLITICA HIDRÀULICA DEL REGENERACIONISME 

El Regeneracionisme va ser un moviment filosòfic, social i polític nascut com a resposta al procés de decadència de Espanya que es manifesta amb la crisis del sistema polític de la Restauració i que culmina amb la pèrdua de les colònies en 1898. El seu fonament teòric deu molt al krausisme, que va ser un moviment intel·lectual que tingué lloc a Espanya a partir de la interpretació de l'obra del filòsof kantià Karl Christian Friedrich Krause (Eisenberg, 1781-München, 1832), a qui la història de la filosofia ha reservat un discret lloc. El més conegut dels seus divulgadors a Espanya, Julio Sanz del Río (Torrearévalo, 1814-Madrid, 1869), presenta la filosofia krausista com eminentment pràctica i orientada a l'assoliment d'un ideal de la humanitat per a la vida, proposant una conducta ètica per assolir l'harmonia de la vida universal. 

Pensar el Regeneracionisme des de la perspectiva de l'aigua ens fa enllaçar directament amb la política hidràulica i amb la figura de Joaquín Costa Martínez (Monzón, 1846- Graus, 1911). Es pot dir que Costa és el creador del concepte política hidràulica i que és una proposta tècnica. No en va en la seva coneguda obra Política hidràulica. Misión social de los riegos en España planteja el desenvolupament dels allumenaments i dipòsits d'aigua i de l'agricultura de regadiu, la nacionalització de les aigües fluvials, la producció agrícola per a l'exportació, la creació d'un crèdit territorial assequible, establiment d'institucions de previsió i la necessitat d'un pla general d'obres hidràuliques. 

Però la política hidràulica de Costa no és una simple proposta de construcció de pantans i de transformació de secà en regadiu, sinó una política amb un profund significat social: quan proposa la seva famosa frase de despensa, escuela y doble llave al sepulcro del Cid està reclamant que l'Estat actuï per transformar la societat creant les condicions materials indispensables perquè la ciutadania sigui lliure, i un dels instruments indispensables per assolir-lo és, precisament, una política hidràulica que no tingui com a objecte només augmentar la productivitat sinó el desenvolupament global. 

Costa proposa quelcom semblant a una desamortització hidràulica, per superar els obstacles tradicionals que deixen molts potencials usuaris sense gaudir del recurs com a condició prèvia per transformar i millorar les condicions de vida de les classes populars agràries. En els seus escrits sobre el col·lectivisme agrari critica la centralització de la propietat qüestionant el sistema de propietat imperant i reconeix el dret de l'Estat a intervenir, tot arraconant el concepte absolut de propietat, indiscutible en la seva època. A partir de les paraules de Costa s'ha arribat a parlar de la despatrimonialització de les aigües com a objectiu per superar la vinculació de les aigües procedent del règim feudal que dificulta el desenvolupament de les activitats productives. 

En suma, amb la seva política hidràulica, Costa proposa solucions al que ell considera la vertadera constitució espanyola en el seu temps, l'oligarquia i el caciquisme. Per a Costa, Espanya no és una nació lliure i sobirana, ni hi ha Parlament ni partits polítics, sinó només oligarques i cacics, configurant el govern dels pitjors. Els oligarques actuen d'una forma tan estretament coordinada que fins i tot les eleccions són un frau i el resultat d'elles són unes pseudo Corts. Per atenuar el poder de l'oligarquia y fer reaccionar el poble davant dels tripijocs dels cacics, Costa propugna un programa de reformes radicalment transformadores, no de reformas mecánicas de una u otra ley (el que ell anomena el método de papel): foment intensiu de l'ensenyament i de l'educació; foment intensiu de la producció i difusió del benestar material dels ciutadans; reconeixement de la personalitat del municipi; i independència de l'ordre judicial. 

Un altre dels regeneracionistes, Ricardo Macías Picavea (Santoña, 1847-Valladolid 1899), arriba a afirmar en El problema nacional. Hechos, causas, remedios, que la política hidràulica ha de venir a substituir en Espanya la revolució burquesa, ja que alguns països sólo pueden ser países civilizados a costa de esa política hidráulica, i la considera un nuevo mito colectivo al servicio de una política auténticamente nacional.

La idea de què la disponibilitat abundant d'aigua per a tots permetrà superar les desigualtats socials en el camí de l'harmonia social de què estan impregnades tants instruments normatius de l'època (Llei d'Aigües de 1879; Llei de Regadius de 1883; Llei sobre colonització i repoblació interiors de 1907; Pla d'Obres Hidràuliques de 1909; Llei d'Obres Hidràuliques de 1911), és regeneracionista. Costa va mostrar la seva preocupació per la qüestió social latent a Espanya, i va presagiar amb gran clarividència (en 1903) una guerra civil si no es feien les reformes socials necessàries, entre les que es trobaven les proposades en la seva política hidràulica. 

El fracàs del regeneracionisme hidràulic és una mostra més de l'esterilitat de les propostes de reformes socials proposades durant la Restauració que es van estavellar contra la persistència de les polítiques conservadores.